Ei, que després de la tempesta sempre ve la calma!

-
Si us he de ser sincer  gairebé no tinc ni idea del perquè estic muntant aquest blog. Tot plegat ve del bon rotllo que encara mantenim amb la meva primer ex dels 18 anys (en dono fe, és possible tenir una molt bona relació amb una ex parella i que el més sexual que ens pugui unir siguin els dos petons del “hola que tal com va tot?” i els dos més del “àpali, ja ens veurem”). Sempre hem anat estant al corrent de les vicissituds viscudes per cadascun de nosaltres i un dia, tot sopant, aprofundint en les garrotades amoroses d’ambdós (exceptuant la comuna... teníem 20 anys i no en sabíem més) agafa les estovalles de paper del bar i fent un ‘Reixach style’ amb el contracte del 10 del Barça, dibuixa un esbós amb les directrius que ella considera imprescindible per tal de que escriguem un llibre sobre la meva vida amorosa i la pedra amb la que reiteradament m’encasto.
Inicialment la idea m’agrada i començo a donar-hi voltes però, el moment emocional en el que em trobo no em deixa estar suficientment serè per materialitzar-la, doncs estic apunt de tornar a abraçar violentament la famosa pedra.
Una vegada recuperat de la destrossa de l’impacte (sí, he tornat a menjar-me-la)  recupero la idea inicial del llibre però, parlar de sentiments amorosos ara mateix se’m fa massa dur i possiblement deixaria anar alguna bestiesa evitable.
Emocionalment més estable començo una relació amb l'Arlet, mare del Cesc. A mida que passen els dies i em vaig adonant de tot el que suposa actuar de pare sense ser-ho, em va passant pel cap explicar les vivències, els canvis que suposa, els aprenentatges del dia a dia, penso que pot estar bé canviar la temàtica i exposar el que va passant bàsicament amb la relació que se’ns planteja al nano i a mi. Parlo amb mare i fill i els hi apunto el que porto de cap. Tot plegat els hi fa il·lusió i una mica de vergonya a parts iguals, però n’hi donen el vist i plau.  Automàticament  li plantejo el canvi d’argument a l’ex, inicialment no respon i penso “ja no anem bé”, però què caram, començo a redactar i li ensenyo. Li agrada!

I aquí estem, explicant el que ens va passant amb l’objectiu de que els que ens trobem en situacions similars ens puguem ajudar.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ampliem la família

-
Imatge
Aquesta és la setena entrada al bloc i rellegint les anteriors, podem anar observant que cada una d’elles té vivències i experiències tant positives com negatives i   també, les eines utilitzades per tal de resoldre aquells aspectes que ens hem proposat millorar. La veritat és que aquesta vessant de fer de pare sense ser-ho l’estic gaudint molt més del que inicialment em pensava i en gran mesura i sense dubte, és per lo bona gent que són tant l’Arlet com en Cesc. Aclarir també, que gaudir no vol dir que la convivència i encaix siguin sempre un camí planer,   també tenim les corbes i desnivells del nostre Dragon Khan particular. Com ja han anat “patint” els dos, la meva memòria no difereix gaire de la d’un peix i com que si no tinc les coses estructurades les oblido amb facilitat, hem decidit augmentar la família amb tres integrants més; l’ON, el Dr. OFF i el SúperON. Tots tres són vells amics que, durant tot un any amb el malhaurat i molt enyorat amic Xavier Gassó, ens van
Més informació

El "meravellós" món de les paraulotes

-
Imatge
És veritat que les paraulotes cada vegada estan més socialment acceptades i també ho és, que a mida que avancen les generacions se'n diuen més i de més gruixudes a edats molt joves, potser massa joves. Als nanos dir-les els fa sentir més grans del que realment són, possiblement els hi dóna la sensació d’entrar al món dels adults i a alguns adults, els hi fa esbossar una rialla escoltar de la boca d’un nas de mocs una bateria de renecs a l’estil del Pepe Rubianes, però com  que de Rubianes només n’ha existit un,  a molt d’altres adults els hi grinyolen les orelles. Aquí doncs se’ns planteja un dels primers problemes per polir, que no a resoldre, perquè podrem llimar al Cesc però no capgirar la societat. Doncs, també és veritat que hi ha  expressions que difícilment tindran la contundència que els hi voldrem donar, sense  ornamentar-les amb un renec encaixat en el seu punt just.  Hem de trobar un cert equilibri entre la paraulota integrada en cada frase, i la “inevitable”. Amb
Més informació

Situem-nos

-
Imatge
Tal i com ja he explicat al post anterior i a l’entradeta del blog, m’he trobat fent de pare sense ser-ne. Fàcil no ho és, però posant-hi ganes intentem que com a mínim sigui una mica divertit. Ja portem un temps convivint, estic aprenent una pila de coses que estan revolucionant la meva vida en positiu i que m’agradaria compartir; altruísticament -per si algú es pot beneficiar de les solucions als problemes que van apareixent- i egoistament -perquè algú ens tiri un cable quan no sapiguem per on agafar alguna situació. L’aventura va començar fa cosa de gairebé un any, vaig passar de viure sol i fer el que volia sense l’obligació d’haver de donar massa explicacions, a compartir una pila d’hores, cada vegada més,  amb l’Arlet i el seu fill Cesc. Abans de ser parella, ja feia més d’un any i mig que ens coneixíem amb l’Arlet, però amb en Cesc justet un any. Ja havíem compartit una esquiada i una pila de rialles provocades per un estrany àlbum de cromos de futbol. I vulguis que n
Més informació