Fer de pare sense ser-ho. Ens en sortirem!

És veritat que les paraulotes cada vegada estan més socialment acceptades i també ho és, que a mida que avancen les generacions se'n diuen més i de més gruixudes a edats molt joves, potser massa joves. Als nanos dir-les els fa sentir més grans del que realment són, possiblement els hi dóna la sensació d’entrar al món dels adults i a alguns adults, els hi fa esbossar una rialla escoltar de la boca d’un nas de mocs una bateria de renecs a l’estil del Pepe Rubianes, però com  que de Rubianes només n’ha existit un,  a molt d’altres adults els hi grinyolen les orelles. Aquí doncs se’ns planteja un dels primers problemes per polir, que no a resoldre, perquè podrem llimar al Cesc però no capgirar la societat. Doncs, també és veritat que hi ha  expressions que difícilment tindran la contundència que els hi voldrem donar, sense  ornamentar-les amb un renec encaixat en el seu punt just.  Hem de trobar un cert equilibri entre la paraulota integrada en cada frase, i la “inevitable”. Amb

Tal i com ja he explicat al post anterior i a l’entradeta del blog, m’he trobat fent de pare sense ser-ne. Fàcil no ho és, però posant-hi ganes intentem que com a mínim sigui una mica divertit. Ja portem un temps convivint, estic aprenent una pila de coses que estan revolucionant la meva vida en positiu i que m’agradaria compartir; altruísticament -per si algú es pot beneficiar de les solucions als problemes que van apareixent- i egoistament -perquè algú ens tiri un cable quan no sapiguem per on agafar alguna situació. L’aventura va començar fa cosa de gairebé un any, vaig passar de viure sol i fer el que volia sense l’obligació d’haver de donar massa explicacions, a compartir una pila d’hores, cada vegada més,  amb l’Arlet i el seu fill Cesc. Abans de ser parella, ja feia més d’un any i mig que ens coneixíem amb l’Arlet, però amb en Cesc justet un any. Ja havíem compartit una esquiada i una pila de rialles provocades per un estrany àlbum de cromos de futbol. I vulguis que n