El "meravellós" món de les paraulotes

És veritat que les paraulotes cada vegada estan més socialment acceptades i també ho és, que a mida que avancen les generacions se'n diuen més i de més gruixudes a edats molt joves, potser massa joves. Als nanos dir-les els fa sentir més grans del que realment són, possiblement els hi dóna la sensació d’entrar al món dels adults i a alguns adults, els hi fa esbossar una rialla escoltar de la boca d’un nas de mocs una bateria de renecs a l’estil del Pepe Rubianes, però com  que de Rubianes només n’ha existit un,  a molt d’altres adults els hi grinyolen les orelles.

Aquí doncs se’ns planteja un dels primers problemes per polir, que no a resoldre, perquè podrem llimar al Cesc però no capgirar la societat. Doncs, també és veritat que hi ha  expressions que difícilment tindran la contundència que els hi voldrem donar, sense  ornamentar-les amb un renec encaixat en el seu punt just.  Hem de trobar un cert equilibri entre la paraulota integrada en cada frase, i la “inevitable”.

Amb l’Arlet convenim que hem de frenar el rati paraulota/hora amb algun joc, doncs només amb advertiments i observacions sembla que no n’hi ha prou. Hi donem voltes i se’ns acut posar-hi preu, cada paraulota costarà a qui la deixi anar 50 cèntims d’euro, nosaltres tampoc estem lliures de pecat. En total hi haurà en joc 100€, dos components de la família començaran amb un pot de 33,50€ i el tercer amb 33€, per tal de que la xifra surti rodona. Prepararem 4 pots; un per cada un de nosaltres amb els diners corresponents i el quart per la banca, buit inicialment. Per cada paraulota que fem baixar un de nosaltres, 50cts. que marxaran del pot personal corresponent i entraran a la banca. Guanyaran les dues persones que diguin menys paraulotes i gaudiran dels diners de la banca més els que restin en els seus propis pots. Ho farem durant tres mesos i si es dona un cas d’empat, prorrogarem el joc un mes més.

Li plantegem el joc, abans d’acabar-li d’explicar ja es veu perdedor i ja no li agrada gens, no vol ni sentir-ne a parlar. Es complica tot el sopar i s’amaneix amb una bona ensetrillada d’aquelles paraulotes que s’intenten evitar. Pas que n’anem de bé.

Dos dies després i havent anat a passar una nit a casa dels seus avis torna molt animat i decidit  a jugar i conveçudíssim de que ell serà el guanyador del joc, que ja podem començar. Encara a dia d’avui els avis no ens han revelat el que va succeir aquella vetllada, estem per parlar amb en Julian Assange per veure si ell és capaç de revelar-nos-en l’entramat. Algun dia parlarem dels inexpugnables secrets avis-néts.

Ara els descol·locats som nosaltres, toca fer tota la producció del joc, l’Arlet compra uns pots ben xulos i se’n va al banc a canviar 100€ en monedes de 50 cèntims però resulta que, pobrets, els senyors del banc tenen un dia concret per entregar canvi,  no en deuen tenir disponibil·litat diària (ara els renecs els deixem anar els grans, sense que ens senti el petit). Vatua l’olla tu, ara que volíem arrencar ben ràpid, no tenim els calerons.

Plantegem el fet tot sopant i acordem començar sense els diners a l’espera de tenir-los,  van passant els dies (de divendres a dimecres de la setmana següent) i ens adonem que les paraules mal sonants van disminuint, no fan falta càstigs monetaris, ni advertiments, només felicitacions pel fet de l’autocontrol i censura que el mateix Cesc s’imposa.  Decidim que no anirem a buscar els diners i li comuniquem que dipositem tot la nostra confiança en ell.

Hem passat gairebé sis mesos molt ben controlats, evidentment amb  relliscades totalment tolerables, salvades instantàniament per una rialla per part seva buscant la nostra  complicitat i si ha vist que aquesta acció no ha estat suficient ha desplegat la tècnica Àvia (ensenyada, practicada i pulida amb la seva àvia materna), consistent en; una vegada ha dit la paraulota fa veure que se l’empassa i així desapareix. Val a dir que el tio hi té força art i hi ha vegades que no podem fer una una altra cosa que riure tots tres. Tot i això hem de seguir pel camí de  l’objectiu inicial, polir el vocabulari.

Des de fa un parell de setmanes dóna la sensació que s’ha desviat del bon camí i sembla que tornem a anar una mica pel pedregar, tornen a baixar les paraulotes amb massa fluidesa, caldrà tornar a incidir, inicialment amb el do de la paraula i el convencimient, per reconduir la situació i si així no en sortim, treure'm la pols a l’artilleria que ja teniem preparada al seu moment i també redactarem alguna instància , besamano, muy señor mío… per tal de que els senyors que ens guarden els caleronets tinguin a bé donar-nos 100 eurets en bocinets de 50 cèntims i començar el joc que hem comentat abans.







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Ampliem la família

Situem-nos