Situem-nos

Tal i com ja he explicat al post anterior i a l’entradeta del blog, m’he trobat fent de pare sense ser-ne. Fàcil no ho és, però posant-hi ganes intentem que com a mínim sigui una mica divertit. Ja portem un temps convivint, estic aprenent una pila de coses que estan revolucionant la meva vida en positiu i que m’agradaria compartir; altruísticament -per si algú es pot beneficiar de les solucions als problemes que van apareixent- i egoistament -perquè algú ens tiri un cable quan no sapiguem per on agafar alguna situació.

L’aventura va començar fa cosa de gairebé un any, vaig passar de viure sol i fer el que volia sense l’obligació d’haver de donar massa explicacions, a compartir una pila d’hores, cada vegada més,  amb l’Arlet i el seu fill Cesc.

Abans de ser parella, ja feia més d’un any i mig que ens coneixíem amb l’Arlet, però amb en Cesc justet un any. Ja havíem compartit una esquiada i una pila de rialles provocades per un estrany àlbum de cromos de futbol. I vulguis que no, com que amb el marrec ja ens portàvem bé  sembla que tot plegat hauria de ser força planer.  Sembla ser, que ell en alguna ocasió ja li havia proposat a la seva mare que se m’emportessin cap a casa. El comentari em va fer il·lusió però, val a dir, que també vaig tenir una mica sensació de joguina nova.

L’Arlet és una marassa d’aquelles capaç d’estar-se del que calgui, per tal de que aquells qui l’envolten estiguin i se sentin bé, amb una envejable capacitat per adaptar-se a les propostes d’oci que els dos borinots que té a casa, proposen sense treva.  

Al Cesc el definirem com un xulo amb un cor tan gran que moltes vegades l’arriba a col·lapsar. Sembla una contradicció que una persona, tant actuï amb una sobramenta que gairebé converteix a l’irritant Cristiano Ronaldo amb el mindundi del Ferran Adrià que apareixia al Polònia, com sigui capaç de donar el que calgui per fer content a algú.  

És un nano amb uns valors molts ferms, no pot amb la traïció, injustícia ni mentida, no porta massa bé  l’agressivitat verbal i/o física, maneres de pensar que m’agraden. Però, en canvi fa baixar les paraules gruixudes a raig fet, cosa que pel que he anat veient no és un problema individual doncs, és el tracte que es dispensen entre els nanos de la seva edat. Jo arribo a dir en un any, una desena part de paraulotes  de les que ells es deixen anar sense complexes en una hora i als vuitanta anys encara estic arreplegant bocins de dents i reconstruint-me la boca (ei,  ara no us imagineu que a casa em pegaven, només és una manera d’expressar el malestar que hagués provocat el fet de les paraulotes. Tot i que alguna carícia dolorosa per tal de col·locar-me a lloc i que ara agraeixo, també va baixar).

Per mi, veure vint-i-dues persones amb calces curtes darrera d’una pilota, fins ara, era  el millor somnífer que  existia, en canvi per ell és mitja vida o més. Sort que sembla que pedalar també li va agradant i aquí ja tornem a coincidir.

Com veieu tenim diferències notables i sortosament també molts punts de contacte. Pensem, desitgem i lluitarem amb el màxim d’actitud positiva, empatia i assertivitat per aconseguir posar-li a l’abast, totes aquelles  eines que necessiti, per tal de que pugui viure feliç, es trobi amb el que es trobi i topi amb qui topi durant la seva vida.

Som-hi, ens en sortirem!