Gaudint de les aficions, comunes o no

Un dels punts d’encontre o distanciament amb els fills de la teva parella fruit d’una relació anterior (la paraula fillastre no m’agrada gens), poden ser les aficions culturals o esportives. Si coincideixen oli en un llum, si divergeixen inicialment sembla que podem tenir una dificultat afegida però, com que l’objectiu és el de portar-nos bé, hi estem treballant, us asseguro que molt.

Ja hem anat comentant que el Cesc és un nano d’acció amb habilitat i facilitat per la pràctica de molts esports, destacant-ne per sobre de tots el futbol. La seva afició per aquesta modalitat esportiva sobrepassa el simple fet de jugar-hi al pati de l’escola amb els amics.

A tall d’exemple em ve al cap explicar-vos un cap de setmana concret del mes de maig.

Dissabte vàrem marxar tranquil·lament a mig matí de casa direcció Girona, per tal de poder gaudir del seu interessant Temps de Flors, tot passejant pel laberíntic i medieval barri del Call.  A mitja tarda alguns dels seus amics aprofitaven la visita per anar a veure l’últim partit de lliga que jugava l’equip de la ciutat, ell tenia unes entrades pel Barça per 15 dies després i com que tot no es pot tenir (afirmació complicada de fer-li entendre) aquell dia no tocava anar al camp. Ens va intentar regatejar, driblar i colar-nos algun gol però vàrem restar ferms i només en va poder treure que busquéssim un bar en el que donessin el partit per la televisió. Us podeu imaginar l’estampa, una Girona espectacular folrada de flors i en canvi, nosaltres tancats dins d’un local. Sortosament va trobar avorrit el partit i a la mitja part va dir que marxéssim, vaig estar a punt de demanar si hi havia un metge al local per tal de que ens digués si allò que tenia era molt greu, no era normal, imagino que l’encontre era realment dolent.

A l’endemà ell tenia un partit de futbol, juga en un equip de la nostra ciutat, i això ja suposa desplaçar-se gairebé cent  kilòmetres, escalfar i concentrar-se durant una hora i jugar-ne una altra. Fet i fet, tot el matí destinat a l’esport rei. Al migdia ens vàrem ajuntar amb part de la família de la meva banda, dos dels components són una mica més grans que el Cesc però, igual de fans del futbol. Una vegada dinats, obren la televisió i s’empassen un partit de no sé quin coi de categoria, el que més em va sorprendre fou que en coneixien als jugadors. Una vegada finalitzat arrepleguen una pilota i es posen a jugar no precisament ni a voleibol, ni a basket, ni... Toca marxar cap a casa dels pares de l’Arlet, no fos cas que ens perdéssim un partit del Barça retransmès per un d’aquells canals de pagament que intentaré no pagar mai. Apuntar que quan observes a l’avi i al nét veient un partit junts, depenent de com juguin els equips, tens més espectacle fora de la televisió que a dintre, només comentar-vos que la seva teoria irrefutable és que els àrbitres són mereixedors de les paraulotes més gruixudes fins que no demostrin que fan bé, molt bé,  però que molt bé la seva feina. Aquí la batalla per evitar les paraulotes descrita a l’entrada del bloc -El “meravellós” món de les paraulotes- està perduda de totes totes.

Com podeu sumar, en un sol cap de setmana, gairebé tres partits vistos, un jugat i una pila de tocs de pilota amb els seus cosins postissos.

Un tema a part és, que juga amb un equip de la ciutat, entrenant dos cops per setmana i jugant cada cap de setmana.

Tot seria fantàstic si no fos que jo odio (odiava) el futbol.

Fins ara considerava els dos millors dies de l’any per sortir a sopar, aquells en els que es disputava una Barça-Madrid / Madrid-Barça, trobaves lloc a qualsevol restaurant, els cinemes buits.

Entenc tot i que encara m’exaspera a dia d’avui,  el fet de que un jugador de futbol cobri més que un pilot de ral·lis, un es juga la vida cada dia, tant quan entrena com  quan competeix i l’altre corre amb calces curtes dins d’un entorn molt menys perillós. O els increïbles esforços de corredors de muntanya, de ciclistes. Però també és veritat, que el primer mou a molts més seguidors que la resta, per tant, s’omple més les butxaques. Segurament que en aquest cas el que em trontolla és el desequilibri entre esforç, risc i recompensa final.

Tampoc puc entendre com  una afició és capaç de dir bestieses del contrincant quan el guanya, sabent que se li giraran en contra el dia que perdi. Aquest fet passa en molts esports però, que com el que ens ocupa és el que surt a tota hora i a tots els mitjans, tot és superlatiu  i per això suposo que és el que més al·lèrgia em provoca.

Una altre aspecte amb el que no puc, és amb el teatre dels jugadors. Com és possible que en deu segons passin d’estar estesos sobre la gespa demanant una UCI a aixecar-se i córrer com esperitats?

Ara que m’hi fixo, aquests tres últims punts els podríem resumir com a; injustícia, falta de respecte i mentida. Tres valors  (justícia – respecte – honestedat) que considero-ho importants i que en canvi aquest esport vulnera. Coi de Cesc, acaba de descobrir-me el perquè no m’acaba d’encaixar el futbol.

Ja m’he n’oblidava,  el que també va fer estralls en la meva relació amb el futbol, eren les tornades d’esquiar del diumenge a la tarda, dins del cotxe, quan era petit.  Aquells “pi, pi, pi, piiii, goooool en Riazoooor” bramats amb un to de veu que semblava que el qui els deia no sabés, que la radio precisament servia per tal de que el sentíssim des de qualsevol punt de la geografia, que no calia que es destrossés les cordes vocals, per tal d’aconseguir que l’escoltéssim de viva veu des de A Coruña.

Per tant ja ho veieu, un viu pel futbol i l’altre l’aboliria. Alternatives davant d’aquesta situació “complicada”:

-       Obligar-lo a deixar el futbol. Jo ja podria anar preparant les maletes.

-       Seguir la seva passió a contra cor. Acabaríem amargats els tres.

-       Adaptar-me a l’afició, carregar-me d’actitud positiva i molta assertivitat i a veure què passa.

Evidentment i sense dubtar-ho ni un moment guanya la tercera opció. Començo per anar a veure un partit, després els entrenaments, a jugar a un vídeo joc de futbol (més que a jugar a apretar botons,  doncs soc incapaç d’entendre com va tot plegat) i d’aquesta manera anar-me endinsant dins del seu món.  Ara, acabada la seva temporada puc dir, que he anant a tots i cada un dels partits de lliga que ha disputat, tant a casa com a fora i l’he anat a veure durant els entrenaments, sempre que no hagi estat de viatge per feina. Fins i tot, m’ha fet anar a veure un partit al Camp Nou.

Francament no sé com ho ha aconseguit aquest nano, amb el meu pare molt poques vegades ens hem mirat un partit bo i comentant-ne les jugades (Sort en tinc de que es pren rient aquest canvi, reconeixo que n’hi ha per pelar-me). 

Ara a darrera d’aquest marrec resulta que començo a entendre-hi una mica i a mimetitzar-me amb l’entorn, tant és així, que el Cesc encara riu quan recorda que durant l’últim partit de lliga que ell disputava, em vaig aixecar i més fort del que jo creia vaig etzibar a l’àrbitre un “bravo campió!”  mentre l’aplaudia.

Curiosament aquest canvi no se m’ha fet pesat, l’he anat vivint amb fluïdesa, intentant, mica en mica, entendre allò especial que té el futbol (clar del tot encara no ho tinc) i evidenciant que una persona de més de 40 anys ha de fer tot l’esforç que sigui necessari per entendre les inquietuds d’un nano de 10 i adaptar-s’hi en la mesura de lo possible.

La reflexió és que aquest canvi, que algú me’l prediu fa poc més d’un any i jo incrèdul ric durant tres dies seguits, ve donat per la convicció de que hem format una unitat familiar, en la que tots hem de cedir i adaptar-nos en determinats aspectes per tal de que tot segueixi en harmonia,  també perquè amb l’Arlet considerem que l’esport forma part de la seva educació gràcies als valors que transmet i sobretot, perquè és la seva vàlvula d’alliberament de tensió.

Llei de Murphy, mentre acabava aquest post ens han comunicat que l’any vinent, en comtes d’entrenar dos dies en seran tres. Alguna cosa molt grossa dec haver fet en una altra vida!