Teràpia a cop de pedal


Ja vàrem comentar en el post anterior (Gaudint de les aficions, comunes o no) que el futbol li serveix al Cesc entre d’altres coses, com a vàlvula d’escapament energètica i mica en mica ens hem anat adonant amb l’Arlet que l’anar a pedalar fa que se li dispari la xerrera.

No es que sigui un nano reservat en altres entorns, tot al contrari, és obert participatiu, despert i molt parlador s´hi pot tenir tot tipus de conversa.

Sortir a passejar i fer excussions amb bicicleta de muntanya ens agrada a tots tres i  tenim la sort de viure en un entorn en el que pedalant no més de cinc minuts, ja estem envoltats de natura. És una activitat que intentem anar fent cada setmana i més ara, que la caloreta comença a fer el temps una mica més agradable. Podem donar des d’una volta circular ràpida d’una hora i mitja pels voltants de la nostra població, fins al tram Olot – Girona per la via verda que antigament unia les dues poblacions a través del Carrilet. Aquesta última la vàrem gaudir l’estiu passat relaxadament, fent dues nits a mig camí.

No sabem si són les endorfines que genera l’esport sumades al fet d’estar a l’aire lliure, el que provoca que parli pels descosits. De l’escola, dels avis, d’on anirem de vacances, de l’embrutada que porta al damunt provocada pel fet de no deixar un sol bassal viu en tot el recorregut, de com ha sortit volant per davant de la bicicleta després de que se li hagi creuat una pedra que la resta no hem trobat i també i aquí és on hem quedat parats, d’aquell problema de grans que afecta als petits comentat al post del dia dotze de maig, que tant li fa ballar la barretina. Sembla que mentre fa anar els pedals aquest problema es fa petit i dominable, el relativitza i per tant, el fa trontollar menys del que és habitual.

Això ens ha portat a pensar que quan es tanca, es guarda els seus pensaments i és munta el seu món, només cal anar a pedalar per tal de que ens exposi  la batalla que té muntada al tauler d’escacs amagat al seu cap. 

Mira que n’arribem a ser d’il·lusos! 

Ja hem après que ens n’explicarà els moviments si a ell li interessa, li ve de gust o si estan a punt de fer-li un escac i mat. I també, si som capaços d’iniciar la conversa sense que se’ns noti massa que volem indagar sobre el tema. 

Sembla doncs, que tenim una eina molt útil, si aconseguim la sotilesa necessària. Gaudim de les innombrables  bondats de fer esport, d’un entorn maco perquè sí i d’una teràpia que en molt poques ocasions podem aconseguir d’una altra manera. Però frena, més amb el fre de darrera que amb el de davant per no anar de morros a terra, que aquí també hi tenim una cara B. Hem d’anar molt alerta amb la deriva que pren la conversa, si les seves peces guanyen a les de l’adversari, bingo, però si veu perillar el seu rei i el desnivell i kilòmetres que resten de la ruta és positiu i llarg, podem acabar arrossegant a nen i bicicleta fins a la línia d’arribada.

Com a conclusió us convidaria a trobar aquella activitat que motiva al vostre fill i de la que en gaudiu plegats doncs, penso que aquest últim fet el farà sentir molt proper a vosaltres, distès, amb el cap activat i suficientment relaxat com per exposar-vos les seves cabòries. 

Per provar-ho no s’hi perd res, oi?

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ampliem la família

El "meravellós" món de les paraulotes

Situem-nos