Perdre també crea campions

Tastet de la pel·lícula (clica)

L’Arlet va prometre al Cesc que, si les notes eren bones, aniríem al cine (segurament ella tenia ganes d’anar-hi de totes, totes, doncs normalment ja en són). Les vàrem rebre al migdia i aquella mateixa tarda cap al cine, evidentment el marrec s’havia guanyat triar la pel·lícula que veuríem. Inicialment dubtava entre l’última de Juràssic Park o la que s’anunciava en un altre cartell “Campeones - una comedia muy seria”.

La seva vinculació amb l’esport, algun tràiler divertit que en Cesc ja havia vist i el fet de que la primera no era apta per menors de 12 anys, el va fer decidir. Automàticament vaig pensar, una espanyolada que no ens aportarà res però, amb la que ens hi farem un bon fart de riure. La meva faceta de “pitunissu” només ho va encertar al 50%.

Coi de Javier Fesser, el pare de la criatura (pel·lícula) no com jo que actuo com a tal però que no sóc el coautor del nano, tant ens feia riure sense miraments com ens alliçonava i ens baixava alguna llàgrima.

La trama ens explica com un entrenador de bàsquet de primera divisió que es considera algú especial, un fora de sèrie, adinerat, reconegut i segur de si mateix, en pocs dies es troba obligat a entrenar a un grup especial de jugadors a qui considera molt inferiors a ell.

Els primers minuts ens van demostrant que tindrà més feina que si hagués de pintar les línies d’una autopista amb un pinzellet del nº2. Equip i entrenador van desmuntant murs i creences preestablertes, guanyant partits fins a tenir la lliga a tocar. En un últim encontre molt disputat i al darrer segon fallen i perden per un punt. Cap dels que érem a la sala ens creiem que aquell tir no entrés doncs els missatges positius i d’esforç que ens llançava contínuament el director, feien pensar que es mereixien guanyar sense cap mena de dubte. Acte seguit a “l’oh” que vàrem deixar anar tots, la pantalla ens mostrà l’alegria desfermada de tot l’equip de protagonistes, menys la de l’entrenador, que va quedar tant estupefacte com nosaltres. Una de les seves frases durant la pel·lícula és “competir significa ganar”.

El Cesc no entenia res i com que quan té un dubte, gairebé sempre, dispara amb una pregunta va deixar anar. “A veure, si han perdut com és que estan tan contents?”

Aquest interrogant ens va venir com l’anell al dit doncs en més d’una ocasió, amb l’Arlet, havíem comentat una de les realitats del món en el que vivim. Una societat en la que sembla que només existeixi, sigui lloat o tingui valor el primer, el millor, el més intel·ligent, el més ràpid, el més guapo, el més ric i que, a més, per aconseguir ser-ho, tot sigui justificable.

És veritat, que sembla que hi ha una corrent educativa més basada en uns valors més comunitaris i de bonhomia. Una vessant educativa que tant grans com petits és molt bo que apliquem, i ho fem, fins que veiem que un altre fa perillar la nostra seguretat (personal, econòmica...) i aquest algú ho fa amb males arts, per tal d’aconseguir el que comentàvem en el punt anterior. I sí que podem continuar actuant amb una actitud positiva però, com ho diuen allò? Dues vegades bo, vol dir “bobo”. Hi podem posar ganes i recursos personals però no ens podem oblidar de que vivim en societat i en entorns, en certa manera, hostils i que per tant hem de trobar una equilibri entre el fet de no aixafar però tampoc ser aixafats, un equilibri entre el respecte als altres i el respecte a un mateix.

Tranquils que no se me n’ha anat el cap i ja no recordo la pregunta del Cesc. Tota la filosofada anterior va lligada amb la seva pregunta.

Amb el que comentaré ara, la nostra intenció en cap moment rau en que desmereixi l’esforç necessari per aconseguir les fites que desitgi i s’ho tiri tot a l’esquena, sinó, la de fer-li veure que de campió del món per especialitat, així com d’home més ric del món només n’hi ha un i que pel fet de no arribar a ser un d’ells, la resta no hem de viure amargats ni decebuts amb nosaltres mateixos per no aconseguir ser al seu lloc.

Davant la perplexitat que li havia provocat l’escena li vàrem argumentar la importància de fer equip, de gaudir de cada moment, de batallar per una il·lusió i del sentir-se satisfet de la fita aconseguida tot i que no hagi estat la somiada.

Va semblar que ho entenia i que s’apuntava a la festa de celebrar la derrota de l’objectiu final i valorar tot allò aconseguit fins al moment, ara però, el dia a dia ens dirà si el missatge ha calat o bé el convenciment és fruit de l’impacte del film. Per si de cas continuarem incidint en l’aprenentatge.

Ara que hi penso i com que ja fa uns dies que vàrem anar al cine i a l’arribar tard a casa no omplírem la pissarra amb els ON i Dr. Off de la pel·lícula, aprofitarem per fer-ho una nit d’aquestes i així veure si el missatge ja s’ha diluït en la immensa mar blava o bé ha calat en el seu subconscient. El film és tant inesperadament potent a nivell de valors i aprenentatges que segurament omplirem la pissarra sencera.

El dia que vàrem veure la pel·lícula era l’últim que estava a la cartellera, motiu pel qual no sé si podreu veure-la a la gran pantalla, de no ser així, us recomano que la busqueu, val molt la pena.

PD: apreciat Sr. Fesser on li passo la factura de la promoció feta?

_________________________________________________________________________________


Resumint.




Dr. OFF Societat extremadament competitiva, capaç de justificar gairebé qualsevol acció per tal d’aconseguir un objectiu. Feia dies que amb l’Arlet parlàvem d’aquest fet i de com fer veure al Cesc que a vegades es guanya i d’altres es perd i que aquest fet s’ha d’acceptar





ON Les bones notes del Cesc ens van plantar a davant dels morros una pel·lícula carregada de valors i que a més transmet una visió diferent de la competició ja sigui esportiva, laboral...





                                       
En aquesta entrada al bloc el SÚPER ON són tant el director com tot l’equip i en especial els actors. És brutal entrar al cinema pensant que només riuràs pels descosits i sortir-ne amagant alguna llàgrima i a més a més alliçonat.